Què és el SEO per a IA (GEO) i com es treballa

Bona part del que es publica sobre GEO són afirmacions sense mecanisme al darrere: llistes de recomanacions que ningú explica com es comproven. Aquest article separa el que es pot verificar del que avui no es pot, perquè aquesta distinció és la part útil del tema.

La diferència amb el SEO clàssic és en el destinatari. El SEO tradicional treballa perquè una pàgina aparegui en una llista de resultats i rebi un clic. El GEO treballa perquè el contingut sigui recuperat, entès i citat dins d'una resposta que el sistema redacta, amb clic posterior o sense.

Això també canvia la unitat de treball. En SEO la unitat és la pàgina. En GEO la unitat és el fragment: el bloc de text que respon una pregunta completa i que es pot extreure sense la resta de la pàgina al voltant. Un article excel·lent la resposta del qual està repartida en sis paràgrafs rendeix pitjor que un de mediocre que la concentra en tres frases sota un encapçalament clar.

I també canvia què compta com a resultat. La menció de marca dins d'una resposta i la recomanació explícita no són el mateix, tot i que sovint es presentin juntes. Ser citat com a font d'una dada és freqüent i mesurable. Ser recomanat com a proveïdor és una altra cosa, depèn de factors que són fora del mateix web, i prometre-ho no és defensable.

Un model de llenguatge no consulta una base de dades de webs quan respon. El que passa en els productes que citen fonts és un procés en tres passos:

1. Recuperació. El sistema converteix la pregunta de l'usuari en una o diverses consultes de cerca i recupera un conjunt de documents. Alguns fan servir el seu propi índex, altres el d'un cercador, altres tots dos.
2. Selecció. D'aquests documents n'extreu els fragments que considera que responen. Aquí és on un contingut ben estructurat guanya terreny: si la resposta està continguda en un bloc autònom, aquest bloc és candidat directe.
3. Redacció i atribució. Amb els fragments seleccionats redacta una resposta i atribueix les fonts de les quals ha pres la informació.

D'aquest procés se'n dedueixen les tres condicions del principi. Si el rastrejador no accedeix al contingut, no hi ha recuperació. Si el contingut no conté respostes autònomes, hi ha recuperació però no selecció. Si l'entitat no està declarada de manera consistent, el sistema pot fer servir la informació sense saber a qui atribuir-la.

Hi ha un quart factor que no és a la mateixa web i pesa força: el que diuen altres fonts. Els sistemes també recuperen comparatives, directoris, fòrums i notes de premsa. Una marca que no apareix en cap d'aquestes fonts té menys ocasions de ser recuperada, per molt ben construïda que estigui la seva web.

Les que es poden comprovar i corregir:

Accés dels rastrejadors. Cada sistema té els seus agents i robots.txt els governa. Convé revisar quins estan permesos i amb quina finalitat: n'hi ha de dedicats a la recuperació per a cerca, a la navegació iniciada per l'usuari i a la recopilació per a entrenament. Bloquejar el d'entrenament i permetre el de cerca és una decisió legítima i diferent de bloquejar-los tots. Un bloqueig indiscriminat equival a no existir per a aquests sistemes.

Contingut servit en HTML. Si la resposta només apareix després d'executar codi al navegador, bona part dels rastrejadors no la veu. La generació al servidor o en temps de construcció resol això.

Fragments autònoms. Cada encapçalament ha de formar amb el paràgraf següent una unitat que respongui una cosa completa. És la mateixa disciplina que produeix fragments destacats, aplicada de manera sistemàtica.

Dades estructurades. El marcatge permet declarar de què tracta la pàgina, qui la signa i a quina organització pertany. El seu valor és establir l'entitat sense ambigüitat, més que no pas actuar com a senyal directa de citació.

Autoria verificable. Un article signat per una persona identificable, amb una pàgina pròpia i una trajectòria comprovable, aporta un ancoratge que un text anònim no té.

Consistència d'entitat. El mateix nom, la mateixa descripció i les mateixes dades identificatives a la web, als perfils externs i als directoris on aparegui la marca.

Presència en fonts de tercers. Comparatives, llistats sectorials i mencions en publicacions. És la part més lenta i la que menys depèn de la feina tècnica.

Sobre l'arxiu llms.txt convé dir que publicar-lo és barat i no perjudica, però cap proveïdor gran no ha confirmat que el faci servir com a font, i Google Search l'ha descartat de manera explícita per a les seves funcions generatives. Es tracta amb detall en un altre article.

Aquesta és la part que separa un servei de GEO d'una declaració d'intencions. Quatre mesuraments, cap de perfecte, tots executables:

Registres del servidor. És el mesurament més directe i el menys utilitzat. Filtrant per agent d'usuari es veu quins rastrejadors de sistemes generatius han passat pel lloc, amb quina freqüència i quines URL han demanat. Respon a la pregunta prèvia a totes les altres: si el contingut està sent recuperat o si la feina s'està fent sobre un lloc que aquests sistemes no visiten.

Consultes pròpies, repetides i registrades. Es defineix un conjunt de preguntes que faria un comprador real (entre vint i quaranta, no tres), es llancen a cada sistema amb una periodicitat fixa i s'anota si la marca hi apareix, en quina posició i amb quina formulació. És una feina manual o automatitzable, i és l'única manera de tenir una sèrie temporal comparable. També convé registrar quines fonts se citen en lloc de la marca: això indica on cal ser.

Trànsit de referència. Les visites procedents dels dominis d'aquests sistemes apareixen com a referència a l'eina d'analítica. Mesura només la part que acaba en clic, que és una fracció, però és una dada neta i amb històric.

Eines de cerca del mateix cercador. Les impressions procedents de resums generatius es comptabilitzen juntament amb la resta del trànsit de cerca, sense desglossament específic. Això limita el que es pot concloure, i convé dir-ho en lloc de presentar xifres com si el desglossament existís.

Cap de les quatre no dona una posició com la que dona un informe de SEO. El que donen, combinades, és una sèrie temporal que permet saber si la feina està produint efecte. Qualsevol servei que prometi més que això està prometent una cosa que avui no es pot mesurar.

Gairebé tota. I això és el que més contradiu el marc de "el SEO ha mort, ara toca GEO".

Els sistemes generatius que citen fonts es basen en índexs de cerca per trobar-les. Un lloc que no està indexat, que triga a respondre, que té una arquitectura confusa o que no resol la intenció de cerca té el mateix problema en tots dos escenaris. La indexació, el rendiment, l'estructura d'URL, l'enllaçat intern i la qualitat del contingut continuen sent la base.

El que el GEO afegeix és una capa d'exigència addicional sobre aquesta base: la resposta ha de ser extraïble, l'entitat ha de ser inequívoca i la marca ha d'aparèixer en fonts que el sistema recuperi. Res d'això no funciona sobre un lloc amb problemes tècnics sense resoldre.

• Aparèixer en una resposta concreta. No hi ha cap mecanisme per forçar-ho ni cap manera de garantir-ho.
• L'estabilitat del que s'ha aconseguit. Una marca citada aquest mes pot no ser-ho el següent sense que res hagi canviat al seu web. Els sistemes s'actualitzen sense avís previ i sense registre públic de canvis.
• Com es descriu la marca. El sistema redacta amb el que troba, incloses fonts alienes.
• El repartiment entre menció i visita. Una resposta que resol el dubte de l'usuari pot no generar cap clic encara que citi la font.
• Els factors de selecció. Cap proveïdor no ha publicat com pondera. El que hi ha són observacions agregades, no documentació.

Un servei de GEO es pot comprometre amb les condicions tècniques, el mètode i el mesurament. Comprometre's amb la visibilitat en models generatius no és defensable amb el que avui es coneix.